Jordi Guardiola celebra 500 partits de Lliga

Aquest diumenge Segre Ràdio retransmetrà el partit de lliga número 500. Queda molt lluny en el temps aquell partit de debut de Jordi Guardiola al Camp d’Esports davant del micro en un partit entre el Lleida i el Mallorca. (Corria l’any 1994 i moltes coses han canviat a Lleida i al Lleida!) Per celebrar aquesta fita històrica de la ràdio lleidatana, lleidaesport.com vol homenatjar, modestament, al bo del Jordi per aquest èxit professional personal i corporatiu. És per això que vam decidir d’entrevistar-lo i ell, molt amablement, hi va accedir:
                                                                      ´

Quan et vas adonar que tenies fusta de comunicador? Eres dels que anaves per casa fent entrevistes a la família? Això de la ‘fusta de comunicador’ és molt relatiu. Jo sé que m’agrada explicar coses als altres i tinc la sensació que sé fer-les arribar, que connecto. Sempre m’ha agradat xerrar, contar coses, explicar històries. Si sé comunicar o no, això és cosa del receptor. Em fa l’efecte que si m’han deixat fer-ho de forma professional durant tots aquests anys deu ser perquè més o menys me’n surto. Pel que fa a quan vaig prendre consciència de la meva vocació periodística, la veritat és que no ho recordo molt bé. El que sí que tinc molt fresc en el record és que amb la meva germana jugàvem a gravar programes de ràdio amb un radio-cassette que teníem, fèiem entrevistes per casa… i m’inventava partits de futbol entre el Lleida i el Figueres! De més gran, a l’hora del pati, en lloc de jugar a futbol, em dedicava a narrar-lo. La dèria, per tant, em ve de lluny.

Com vas entrar en el món de la ràdio? De la mà de qui… o com? Quan vaig començar a fer ràdio ja feia un any que feia col.laboracions al Nou Diari -desaparegut al 1994-. Allà vaig coincidir amb alguns dels periodistes que m’han marcat professionalment, entre ells el Josep Felis, amb qui ara tornarem a coincidir a Lleida Televisió. Va ser ell qui em va plantejar la possibilitat de fer connexions des del Camp d’Esports per a Ràdio 4. El Lleida acabava de pujar a Primera divisió i ell entrava en directe al programa de RNE per a tota Espanya, i necessitaven algú altre per fer la mateixa feina en català només per Catalunya. Em vaig estrenar fent ‘minut i resultat’ i cantant els gols la temporada 1993-94 a Primera.

Imaginem que recordaràs quin va ser el 1er partit de Lliga que vas radiar? Si ens referim a aquesta primera etapa a Ràdio 4, vaig estrenar-me amb un Lleida-Rayo Vallecano. Però parlant amb propietat, el primer partit sencer que vaig narrar va ser el Badajoz – Lleida de la temporada 1994-95. Era el 4 de setembre del 94, una setmana abans que s’inaugurés oficialment Segre Ràdio. Per tant, aquell matx encara el vaig fer amb l’antiga denominació de l’emissora abans que l’adquirís el Grup Segre, Ràdio Terra Ferma. El que va ser el primer dels 500 partits a Segre Ràdio va ser l’11 de setembre al Camp d’Esports, un Lleida – Mallorca.

Quin equip teníem? Vam acabar bé a la Lliga? El Lleida tenia un gran equip. Segons la meva opinió, molt millor que el que l’any anterior havia jugat a Primera. Vam estar líders durant bona part de la temporada, sempre en posició d’ascens, però tot es va complicar per culpa nostra. Hi va haver algun mitjà de comunicació que va començar a criticar amb insistència el joc poc vistós (però efectiu!) que feia el Lleida de Mané. Fins al punt que el tècnic va acabar canviant la forma de joc, i allò va ser la seva tomba. El Lleida va perdre posicions i va acabar jugant la promoció. Amb l’Sporting de Gijón vam empatar a 2 el partit d’anada al Camp d’Esports, i vam perdre 3-2 al Molinón. Ens vam quedar a un gol de tornar a Primera, una pena. D’aquell equip recordo des de Rubio, Palau, Elcacho i Aguilà (quatre lleidatans!!), fins a Milinkovic, Kuznetsov, Vicente Fernández o l’inoblidable Salillas, potser l’últim gran davanter que hem tingut.

Recordes alguna alineació de memòria d’aquests anys? L’equip que tinc gravat a la memòria és una mica anterior a la meva estrena com a periodista radiofònic. És l’equip de l’ascens a Primera: Ravnic; Jaime, Txema, Gonzalo, Virgilio; David, Rubio, Palau, Gracia.; Sigüenza i Bernal (a més de Bartolo, Benhalima, Parés i companyia).

És la que més t’agrada? La que més m’agrada és aquella. És la que correspon al moment en que el Lleida ha estat capaç d’il.lusionar més a la ciutat i jo diria que fins i tot al país. Amb tot, podríem fer una alineació impossible, barrejant jugadors de diferents èpoques. Què us semblaria Ravnic a la porteria; Bruno, Quique Álvarez, Txema i Llorens en defensa; Palau, Calderón, Rubio i Crusat al mig del camp; Matosas d’enllaç i la parella Tamudo-Josemi al davant. La banqueta seria molt extensa.

Ha plogut molt des de llavors… Han canviat molt les coses el el terreny esportiu, professional i en el personal? Ha canviat tot i molt. En aquests anys he conegut Mario Duran, José Luis González, Antoni Gausí, Miquel Pons i Xavier Massana com a presidents; Mané, Antonio López, Txetxu Rojo, Paco Martínez Bonachera (en dos èpoques), Juande Ramos, Miquel Corominas, Víctor Muñoz, Miguel Rubio (també dos vegades), Quique Hernández, Carles Viladegut, David Vidal i Felipe Miñambres com a entrenadors; Jaume Llauradó, la Paeria i Tatxo Benet com a màxims accionistes… i una quantitat impossible de recordar de jugadors. Professionalment, he tingut l’oportunitat en aquests anys de fer-me un nom en la ràdio lleidatana, consolidant un model de fer transmissions esportives molt nostre, però també he viscut episodis històrics de la televisió feta des d’aquí i he contribuït al gran treball que es fa des de la secció d’esports del diari Segre. En el vessant personal, només cal dir que vaig començar les transmissions amb 21 anys, quan feia tercer de periodisme a l’Autònoma i que en aquests 500 partits he tingut temps de conèixer la Marta, la que és la meva companya, de casar-m’hi i d’esperar una nena que naixerà aquest mes de desembre.

Segur que en aquests anys n’has vist de tots els colors? I tant, de bones i de dolentes. Amb el temps, les dolentes mires d’oblidar-les i treure’n la part positiva, la lliçó que et serveixi per al futur, però sempre és millor recordar els bons moments. De tots aquests anys, el que més valoro de la meva relació amb el periodisme esportiu i amb el futbol en concret és la quantitat d’amics i relacions personals que he pogut fer. Els tips de riure, la possibilitat de veure altres llocs (encara que de vegades només hi hagi temps d’anar al camp de futbol i a l’hotel), tastar la variada gastronomia espanyola també són coses que un disfruta molt. Però sobretot, els amics que queden més enllà de les entrevistes i les crítiques. Aquest és el principal llegat d’aquests 500 partits.

Recordes alguna anècdota simpàtica d’algo que t’hagi passat en una locució durant aquests 500 partits? Cada partit tindria, com a mínim, una anècdota per explicar. Moltes vegades he arribat a plantejar-me recollir-les en un llibre. No sé si es vendria gaire, però seria força divertit. Una de les que recordo més sovint fa referència a la meva ben guanyada fama de ‘tacarrós’. Era la meva primera temporada de futbol a Segre Ràdio i estava a Gijón, on l’equip s’havia concentrat uns dies abans de jugar el partit de tornada de la promoció d’ascens a Primera. Si m’havia endut cinc o sis camises per a aquells tres o quatre dies, sortia a llàntia per menjada. Vaig arribar al dia del partit amb totes les camises tacades i no em podia permetre anar al Molinón a explicar un moment històric del Lleida amb una taca a sobre. Vaig triar la camisa que tenia la taca més centrada i vaig anar a veure a l’Antoni Palau a la seva habitació de l’hotel. Li vaig demanar si em podia deixar la corbata que duien per viatjar, i me la vaig posar per ocultar la llàntia. Després del partit, quan vaig anar a tornar-li, me la va regalar. És un dels objectes que guardo amb més afecte de tots aquests anys.

En aquestes temporades, quin jugador t’ha sorprès més com a futbolista? Obviament, amb tant de temps, n’hi ha hagut molts. Alguns que m’han sorprés gratament, i altres, pel seu nefast rendiment. Desgraciadament tendim a retenir els noms dels ‘petardos’, com ara Besirovic, Simplicio, Lencina, i un llarguíssim etcètera. Pel que a noms de cracks, la veritat és que no n’hi ha hagut tants. Això sí, alguns jugadors que van començar aquí i que tampoc no semblaven res de l’altre món han acabat fent carrera a Primera, com ara Àlex Fernández, Gerardo, Llorens… Després hi ha el bloc dels grans jugadors que arriben de tornada de tot, entre els que destacaria la primera temporada de Carles Busquets. Amb tot, si m’he de quedar amb algú, diria que la parella formada per Tamudo i Josemi, encara que només van jugar junts mitja temporada. Eren dos davanters amb més cara que esquena, però que s’entenien com ningú al camp. Eren espectaculars.

… i com a persona? Podria destacar-ne molts, per diferents motius. Però em quedo amb Alí Benhalima. A part de ser un central dels millors que ha tingut el club en la seva història, és una persona d’una qualitat humana enorme. Entre les anècdotes que s’expliquen d’ell, hi ha els mals de cap que tenia Mané per convèncer-lo que, si convenia, havia de clavar-li una puntada al rival. L’Alí era defensa, però això de ser dur no anava amb el seu caràcter. I la veritat és que mai no li va fer falta ser agressiu per fer bé la seva feina.

Acostumes a simpatitzar amb els jugadors, entrenadors…? Hi ha periodistes que presumeixen de ser amics dels jugadors. La veritat és que jo, en general, em porto bé amb tothom, però intento no agafar molta intimitat amb ells. Sobretot perquè hi ha gent que confon les coses. Jo entenc que per molt que tingui ‘bon rotllo’ amb un jugador, si l’he de criticar un dia perquè ho ha fet malament, ho faig. En canvi, molts jugadors interpreten això com un acte d’enemistat. Prefereixo no vincular-me afectivament amb ells per mantenir intacta la meva independència. Amb els entrenadors passa si fa o no fa el mateix, i encara que són gent que té més experiència i que hauria de ser més fàcil aprofundir en la relació personal, la veritat és que són igualment poc tolerants amb les crítiques. Tradicionalment, amb qui millor relació he tingut és amb els directius (amb excepcions, oi senyor Llauradó?).

En aquests anys segur que t’has rodejat de bons col.laboradors. Voldries recordar-los? El perill de recordar és que, de vegades, la memòria és traidora i pots oblidar-te a algú. No voldria deixar-me a ningú i, en especial, vull tenir un record pel Marc Aixut, que ha mort fa pocs dies als 45 anys. Ell va ser el primer que va estar a la central de dades. També hi ha passat el Jordi Borda (Catalunya Ràdio), el David Sedeño, l’incombustible Aaron Sánchez i, actualment, el Ferran Grau. Al micròfon inalàmbric, el Carles Farré (i les seves imitacions), el Dario Bellet, el Francesc Latorre (F-1 a TV3), l’Òscar Sisteré, o el Ferran Masamunt, sense oblidar-nos dels comentaris dels José Carlos, Miranda i Monge.

Quins són els “Mestres”, radiofònicament parlant, de Jordi Guardiola? De quines fonts has begut? El meu referent número u, com el de tants d’altres que ens dediquem a fer transmissió esportiva en català, és Joaquim Maria Puyal. En el ‘mundillo’ li diem el Mestre, perquè va crear tot un llenguatge per explicar el futbol en català després dels anys de la dictadura. I no només el llenguatge; també un estil d’explicar les coses amb l’apassionament que cal, però sense passar-se les dos hores del partit cridant com fan altres. Jo vaig mamar Puyal, i encara me l’escolto sempre que puc. També m’escoltava molt a l’Antoni Laso, que va ser la veu que explicava els partits del Lleida durant molts anys a Ràdio Popular, a la Veu de Lleida. Del seu estil, menys descriptiu i molt més temperamental, també n’he tret algunes coses. Si un va amb actitud oberta, pot aprendre coses de tothom.

I quins són els teus ídols esportius? No sóc gaire de tenir ídols. Intento veure tothom en la seva dimensió humana. Penso que el crack més crack també té les seves misèries i els seus problemes i per tant, miro de gaudir d’allò que ens ofereix en el seu vessant públic, però sense posar ningú en cap pedestal.

Una curiositat… ets supersticiós? És a dir… tens alguna mania o fas algo abans de cada partit? Supersticiós, no, però sí que és cert que tinc tics que repeteixo sempre. Però més per una qüestió d’assegurar que la feina sortirà bé que no per manies. Per exemple, m’agrada ser sempre al camp una hora abans del partit. M’agrada arribar, connectar els aparells i tenir temps de sobra per donar un tomb per la grada. Una altra mania: m’agrada narrar els partits de peu. Si puc, no m’assec mai.

Per acabar… Jordi, et veus celebrant els 1000 partits de lliga del Lleida? Home, si no ho deixo abans compliré els mil partits quan tindré 45 anys. Jo crec que tinc metxa per arribar-hi i fer-ne 1.500 i tot, però també pot ser que apareguin nous reptes professionals i que faci altres coses. Qui ho sap?